Per educar un infant, fa falta tota una tribu

Proverbi africà

 

Molt s’ha escrit sobre aquest tema, i, tot i això, la participació de les famílies en la vida escolar continua essent un dels “cavalls de batalla” dels entorns educatius.

Què fem, o què deixem de fer perquè les famílies no acabin de percebre’ns com alguna cosa indestriable en la vida dels seus fills i filles? És que potser no parlem el mateix llenguatge? O no els oferim allò que exactament necessiten?

No és la nostra pretensió treure aquí el desllorigador, seria excessivament pretensiós per part nostra, però sí que podem aportar algunes idees, que segurament les sabeu, però a les quals, probablement, no prestem suficient atenció.

La implicació de les famílies en el procés escolar dels infants

L’eina principal amb què els docents comptem és la nostra presència, una PRESÈNCIA en majúscules, que entre altres coses, ve a dir que la relació es crea a partir de molts moments sovint no planificats, a les entrades i sortides de l’escola, a les agendes, a les converses informals… sempre que posem intencionalitat i consciència.

Aquests petits moments poden esdevenir llavors per a una relació de qualitat, confiança i d’ajuda mútua, perquè no ho oblidem: els i les docents també necessitem, i molt, de les famílies perquè la nostra feina doni els fruits que tots volem.

Un somriure, un “em quedo uns minuts parlant”, una mirada franca, dir-los pel nom de pila, una encaixada de mans, una carícia als cabells del nano davant dels seus pares… són només petits exemples de com construir una relació de confiança sense gairebé ni adonar-nos. De forma subtil els estem dient “et veig, sé que estàs aquí, el teu fill/a m’importa”. I aquest missatge va calant…

A més, PRESÈNCIA també vol dir una actitud determinada, conscient i intencional que facilitarà, i molt, que les famílies ens percebin com uns aliats en l’educació dels seus fills. Per ser més concrets, parlem de:

  • Reconeixement: reconèixer que totes les famílies cerquen el millor pels seus fills, que tenen una preocupació genuïna pel seu benestar i valorar l’esforç que fan en la seva educació, sense judicis. Me’n faig càrrec de la vostra preocupació per les notes del Jaume, buscarem una manera conjunta d’ajudar-lo a superar aquest moment.
  • Normalització: vol dir que allò que els preocupa entorn la criança dels seus fills és normal, els passa (i ens passa) a tots els que som pares. De vegades ens n’hem sortit la mar de bé, altres vegades ens sentim “els pitjors pares del món”. I no passa res, és normal i humà sentir-se així, i no els jutgem. És normal que us sentiu sobrepassats quan la Laura té aquests atacs de ràbia, qualsevol persona en el vostre lloc se sentiria igual, anem a veure com podem ajudar-la a calmar-se.
  • Validació: validar la intenció amb què la família ha fet quelcom per resoldre les dificultats que tenen amb els fills. Potser l’acció no ha estat la més encertada, però la intenció que hi ha al darrere segur que sí que ho és. Podem qüestionar l’acció, però mai jutgem la persona que hi ha al darrere. Estic segura que darrere el càstig que li vas posar al Said hi havia una bona intenció, pensem altres maneres de reaccionar la pròxima vegada que passi el mateix.
  • I per acabar, els pactes orientadors: no marxem de l’entrevista, trobada, reunió, sense un parell de compromisos o “deures” conjunts, per dur a terme a casa i a l’escola. D’aquesta manera, les famílies tenen l’experiència i la certesa que l’educació del seu fill/a és “cosa de tots”, i no se senten jutjats. Durant aquest mes de febrer, tant vosaltres a casa com jo a l’escola, posarem en pràctica aquestes pautes que hem consensuat i al març ens tornem a trobar per veure com han anat.

La importància d’anar tots a una

Ben segur que ja us heu adonat que la paraula “judici” apareix en totes aquestes propostes. Potser sense adonar-nos-en, sense malícia, sense ser-ne conscients de vegades fem sentir a les famílies que “no estan fent bé la seva feina de pares”, i l’efecte immediat que té és que aquests “aixequen muralles defensives”. Quan hom se sent atacat, es defensa. I a més és legítima defensa.

Si la nostra actitud és de comprensió, d’acceptació, i de treball comú amb l’objectiu que el benestar de l’infant millori, aquestes muralles es desfan, i les famílies ens percebran com a aliats, generant cada vegada més una relació de mútua confiança i suport.

Al capdavall, establir una bona vinculació amb les famílies és un delicat treball d’artesania que requereix temps i dedicació, d’anar donant-li a poc a poc la forma que volem, d’esmenar allò que no funciona i valorar allò que ens agrada i dona resultats. Les estratègies i habilitats de comunicació no són quelcom que s’estudiï en profunditat a la Facultat, i sovint, perquè les famílies s’engresquin, fem grans actes, o pensem activitats xulíssimes, o treballem uns Canva de presentació del curs que són una autèntica meravella.

I això està molt bé, però no oblidem que, ras i curt, la millor eina per implicar a les famílies som nosaltres mateixes.

Un article de:

Irene de Luis.

Psicóloga i terapeuta familiar. Tècnica del Programa Komtü.