Un tast de poesia:
“Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera”
J.V.Foix
“Caminante, no hay camino se hace camino al andar”
A. Machado
Un tast científic i de salut:
Caminar és un exercici saludable amb què enfortim molta de la nostra musculatura. A més, segreguem endorfines i serotonina, que estan relacionades amb l’estat d’ànim, les emocions i la sensació de satisfacció.
Un tast pels sentits:
L’olor de la terra mullada, de la molsa, dels pins
El paisatge
La paraula compartida
Els sorolls del bosc
El trepitjar ferm que ens arrela
D’excursió amb la família…
Preparant-la ja iniciem la descoberta, podem cercar un objectiu especial, un castell, una cova, un salt d’aigua, un arbre gegant i, així, l’excursió prendrà un aire d’exploració i d’aventura que ens engrescarà a tots, sobretot si hi ha canalla.
Quan comencem a caminar, cadascú fa el seu procés, l’infant es mira els peus, i pensa: podré arribar-hi?, i es cansa i es parla, i es va coneixent a si mateix, i això l’ajuda a créixer.
Després comença l’intercanvi amb l’entorn.
La curiositat infantil i la seva capacitat d’observació el fa aprendre a la velocitat del llamp.
Veu l’entorn i hi connecta:
“He trobat un pal xulíssim, el poso dins un forat per veure si és gaire fons, veig una flor de molts colors, vull creuar el riu, aix! No he calculat bé i he sucat els peus dins l’aigua!, que divertit, quina satisfacció sentir el peu moll, esquitxo als meus germans, ah! He sentit un soroll, deu ser un porc senglar?” i se l’imagina sortint de darrere un arbust perquè veu la terra remoguda. “Quina cua de formigues tan gran…”
L’infant sap impregnar-se del que la natura li ofereix. Si el deixem aturar a fer tot això, pot anar experimentant el que li ve de gust, gaudeix i observa, es diverteix i aprèn.
Els adults, acompanyant-lo, podem gaudir d’aquest moment, sense córrer per arribar, ja hi som, connectant amb allò que la seva mirada cap a la natura ens ofereix.
L’adolescent ja pot copsar la immensitat i la bellesa de la natura, les olors, l’aire net, tot fent que, contemplant-la, sentim una connexió especial amb la nostra essència, una connexió que va una mica més enllà d’allò que estem veient…
Continuem endavant i apareix la riquesa de compartir pensaments que caminen amb nosaltres.
Caminant amb la família, enfortim els vincles perquè, des que comencem l’excursió, les experiències ens acosten.
En el moment de descoberta, tant els més petits com la resta, gaudim de l’exploració: pals, pedres, jocs, pinyes rosegades per un esquirol, endevinant els noms del que veiem, saltant, trobant mores per menjar, mirant formigues amb una lupa…, a cada passa descobrim alguna cosa nova, a cada pas ens divertim.
Podem agafar una brúixola, aprendre on tenim el nord i a orientar el mapa serà un aprenentatge divertit per als infants – encara que ja tinguem una aplicació que ens ubiqui.
Descobrim, juguem, endevinem, ens divertim, explorem i, si mirem tot allò que anem trobant amb la mirada curiosa i divertida de l’infant, ens ho passem molt millor.
A mesura que caminem, els nostres pensaments van prenent un ritme tranquil i el nostre estat d’ànim millora, la visió del paisatge i el verd ho afavoreix, juntament amb què segreguem endorfines i serotonina. El nostre pensament va essent més positiu, més creatiu i això ens permet pensar en les coses d’una manera més relaxada, la nostra mirada s’amplia, s’obre i la nostra energia és alta.
Quan el ritme de l’aventura baixa és un moment bonic per a parlar de qualsevol tema amb els fills/es. Caminant per la muntanya podem pensar i parlar amb una serenitat que l’entorn habitual no sempre ens facilita, reflexionem conjuntament de temes que ens interessin (a casa sovint debatem, però reflexionar és un pas més i no sempre trobem l’espai).
Moments de converses divertides, intenses, transcendents, gratificants en família que posen les bases de la confiança i la complicitat.
La complicitat és aquell moment màgic en què un infant et sent company de joc o de trapelleries, o un adolescent sent que hi ha una connexió especial fugaç i que ens acosta a ells. Els fem sentir la nostra complicitat quan som capaços de jugar a picar paret, de posar els peus dins l’aigua, d’anar a tirar unes cistelles de bàsquet quan no en tenim ni idea o quan anem a veure una pel·lícula de superherois, encara que d’entrada no ens interessi. Quan senten que compartim aquelles coses que per ells són importants.
Amb la complicitat refermem les bases de la confiança, allò que tots els pares i mares volem que ens tinguin, per sentir que els hem ofert un vincle segur on puguin expressar el que senten i el que els passa.
En una caminada en família tots aquests elements hi són presents. És un espai ric, on gaudir és el primer objectiu, però on n’aconseguim molts d’altres.
Quan els adults podem anar a la muntanya amb ulls d’infant tot és més màgic i sorprenent.
I arribem a casa cansats, bruts, divertits i una mica més a prop.
