Actualitat

És molt important la manera que tenim de comunicar-nos amb els infants, sobretot el to que utilitzem, perquè podem generar l’efecte contrari del que volem aconseguir, que no és un altre que els hi arribi el missatge que els volem donar. I això té a veure amb com el cervell rep el missatge i com el processa, quins són els mecanismes neuronals que es posen en funcionament.

Com a adults/es tenim mil preocupacions en el dia a dia que ens porten a sentir estrès, tensió. Intentem (i generalment ho aconseguim) regular-nos, regular les emocions que van associades a aquest estrès, i en la relació amb els infants “deixem fora” aquest pes propi i podem estar amb ells des d’un lloc més tranquil, més calmat, escoltant les seves necessitats i totes les emocions associades. Podem dir que fem un bon acompanyament, els ajudem a conèixer-se, a regular-se, perquè veiem la fragilitat emocional de l’infant i posem sobre la taula les seves necessitats.

Però hi ha èpoques i moments en la nostra vida adulta que ens és molt més difícil fer aquest acompanyament. Pèrdues d’éssers estimats, conflictes familiars, canvis laborals importants, dificultats econòmiques… són situacions que es donen en el cicle vital de les persones adultes i que ens porten a no poder estar per l’infant com necessita, perquè estem atrapats emocionalment amb els nostres problemes.

I quan estem en aquests moments vitals, actuem més des de l’emoció que de la reflexió, podent utilitzar mals tons o distanciant-nos massa. I això el nen ho rep, ho viu i acaba “desregulant-se” emocionalment (perquè no ens té a nosaltres perquè l’ajudem a regular-se). I quan estan desregulats, actuen de forma instintiva.

Quina explicació científica, biològica, hi ha al darrera d’aquest funcionament a nivell cerebral?

Un mal to, una mala paraula, massa distància física de l’infant… és a dir, una comunicació verbal i no verbal inadequada, fa que el missatge que arriba a l’infant sigui d’alerta, de que alguna cosa està passant que no el fa estar bé. Això farà que el seu sistema nerviós s’activi, donant senyals físiques de que alguna cosa passa (ritme cardíac més ràpid, tensió muscular…). I aquesta informació anirà a parar al sistema límbic, a l’amígdala, activant-se l’emoció instintiva que es generi (por, ràbia…). I repeteixo la paraula instintiva perquè no es pot controlar, ens emocionem de forma involuntària, apareix per estímuls externs o interns, i aquesta sensació emocional ens portarà un pensament associat. I al nen, el pensament que podrà tenir serà “què he fet malament?”, o bé “tinc por que vagi a més”. El pensament estarà associat a altres situacions que hagin passat i el missatge i vivència que hagi tingut.

És normal que aquestes coses passin, que ens facin enfadar i reaccionem de forma inadequada. Però si ens adonem que estem actuant malament, que l’infant necessita paciència, presència i temps, segurament canviarà la nostra actitud i el nen o nena se sentirà protegit, baixant el malestar físic, l’emoció desagradable i el pensament associat.

D’altra banda, si no podem sortir de l’emoció de ràbia i actuem inadequadament, l’estat d’alerta no baixarà i, instintivament, l’infant reaccionarà també inadequadament, per protegir-se del perill. 

El cervell, davant d’una situació de perill, utilitza tres mecanismes de protecció: lluitar, fugir i, si no pot fer ni l’una ni l’altra, es paralitza, es bloqueja. I aquesta reacció tan primària, com es reflecteix conductualment?

En la reacció de lluita, els infants es poden mostrar reactius, agressius, desafiants, mal-educats. En la reacció de fugida, solen evitar enfrontar-se als problemes, marxar, amagar-se, cedeixen constantment per no enfrontar-se, poden ser extremadament adaptatius o complaents i reservats. I en la paralització, no parlen quan els preguntes, es queden bloquejats, incapaços de mostrar els seus sentiments, quiets en excés.

Pensem que aquest rang de conductes tan ampli expressa la reacció a una amenaça, a una situació en la qual l’infant s’ha sentit desbordat, atacat, reaccionant com pot. I al final aquesta reacció es pot quedar instaurada, per repetició.

Podem dir que nosaltres, com a persones adultes aclaparades, estressades, preocupades per “temes adults”, també funcionem com l’infant. Davant del seu comportament inadequat, ens posem en alerta i actuem des del nostre mecanisme de protecció primari, instintiu (cridem, marxem, desconnectem massa…). I l’infant fa el mateix, ens imita perquè la biologia el porta a defensar-se, amb la seva reacció primària i que acaba sent apresa, instaurada. 

La diferència entre l’infant i nosaltres és que com a adults/es podem autoregular-nos, per exemple fent respiracions més profundes, comptant fins a deu, donant-nos missatges tranquil·litzadors… Totes aquestes accions activen l’escorça prefrontal, on hi ha la funció reflexiva del cervell i, per tant, podem regular l’emoció. A més, biològicament, l’amígdala (òrgan encarregat de processar i emmagatzemar les reaccions emocionals) la tenim totalment desenvolupada i, en conseqüència, ens és més fàcil aquesta autoregulació de les emocions. En infants i joves, l’amígdala encara s’està formant i, com a resultat, no poden regular les emocions com els adults/es i són més “emocionals”.

Per tant, els infants ens necessiten, sols i soles no poden regular-se emocionalment, necessiten la figura de l’adult per fer-ho, que els parlem amb calma, claredat, sentint que estem presents, per ells.

I clar que les persones adultes podem ser una mica nens i nenes quan hi ha situacions que ens sobrepassen, que ens angoixen i preocupen, només faltaria!!! Però si ho fem molt sovint, estem activant les defenses i conductes reactives dels infants, generant amb la nostra manera de parlar, de comunicar-nos, més malestar en la relació amb ells i elles.

Saber com estem ens ajudarà a gestionar els nostres estats d’ànim, a regular-los, per ser models i acompanyants emocionals dels nens i nenes en aquesta fase de la seva vida en la qual no ho poden fer sols i soles. S’ho mereixen!!!

Un article de:

Carles Bosch

Psicòleg, terapeuta familiar i tècnic del Programa Komtü.

Quan arriba aquesta època de l’any, moltes famílies d’arreu del món es preparen per moments d’intercanvi i il·lusió. Independentment del nom de la festivitat o la tradició que celebrem, hi ha un element comú: compartir regals i vivències. Aquest gest transcendeix cultures i contextos, afegint un toc de màgia i simbolisme que, especialment per als infants, transforma aquestes dates en moments únics i plens de fantasia.

Al marge de les diferències culturals, l’acte de regalar comparteix valors comuns:

• Generositat: El desig de donar sense esperar res a canvi.
• Personalització: Pensar en el que farà feliç a l’altra persona, independentment del seu cost.
• Significat emocional: Els regals poden ser gestos senzills però carregats d’intenció, com dedicar temps a algú o crear alguna cosa amb les pròpies mans.

Per als infants, l’experiència d’esperar un regal té tant valor com el regal mateix. Escriure una carta, imaginar que un tronc màgic porta sorpreses, o simplement despertar-se amb la il·lusió de descobrir quelcom inesperat són rituals universals que alimenten la seva creativitat i fantasia.

Com a figures adultes, el nostre paper va més enllà de la compra: som els que donem color i vida a aquestes tradicions, els que convertim un objecte en una experiència màgica. Per això, l’autèntic regal no és només el que es desembolica, sinó el temps i la complicitat que compartim mentre gaudim junts d’aquests moments.

Regalar des del cor: pensant en els infants i en la seva il·lusió

Quan pensem en els regals, és important tenir en compte el context i allò que volem transmetre. Cada família té les seves maneres de gestionar els desitjos, les expectatives i els recursos disponibles. El més important no és la quantitat ni el preu, sinó l’adequació del regal als interessos i necessitats dels infants, sempre des d’una perspectiva respectuosa i educativa.

Més enllà dels regals materials, el veritable tresor és el temps compartit. Per als infants, el joc és el seu llenguatge, la manera com interpreten el món i expressen les seves emocions. Quan les figures adultes es posen al nivell dels nens i nenes, s’ajupen a terra per jugar amb ells, s’endinsen en la seva imaginació i riuen amb les seves ocurrències, els petits no només gaudeixen més: se senten vistos, estimats i plenament connectats.

Aquest acte de compartir i viure el moment pot tenir un impacte molt més gran que qualsevol objecte. Al cap i a la fi, el que realment es grava a la memòria dels infants no és tant el regal en si, sinó l’alegria i la complicitat dels moments compartits.

Propostes per inspirar-nos

Si esteu buscant idees per als regals, us deixem algunes que poden complementar aquesta experiència màgica:

• Un objecte desitjat: quelcom que l’infant hagi demanat insistentment, fet a mida dels seus interessos i passions.
• Un element pràctic: roba, calçat o un accessori especial.
• Un llibre o conte: per nodrir la seva imaginació i curiositat.
• Materials per un hobbie: eines per pintar, una pilota nova, equipament per activitats esportives o creatives.
• Un joc de taula: que fomenti la connexió i la diversió en família.
• Una experiència: una excursió, un taller, una visita especial o una nit diferent plena de diversió.
• Un detall sostenible: un objecte fet amb materials reciclats o que promogui valors ecològics. 

El més important, però, és recordar que el millor regal que podem fer és ser-hi, gaudir del moment i compartir amb ells la màgia del joc i la imaginació.

Fes clic per descarregar el document de “La màgia dels regals: més enllà de l’objecte, la vivència compartida”