És una diferència subtil, o no tant…

Què volem dir amb això?

Volem dir que hem de poder acceptar que els nostres fills/es han pogut fer una entremaliadura a l’escola o han pogut tenir una actitud incorrecta, per exemple, parlant malament a una veïna o pegant a un company seu.

Defensar cegament que el meu fill/a no ho ha pogut fer perquè ell “això mai no ho faria o perquè ell/a és bona persona” és fer que perdi l’oportunitat d’entendre les conseqüències dels propis actes i de madurar.

Són infants o adolescents. Se’ls poden acudir entremaliadures i fins i tot conductes irrespectuoses. Sempre és l’altre qui ho ha iniciat?, o qui l’ha incitat? S’han retroalimentat?, ho han pensat conjuntament?… si pensem que sempre és l’altre, posem la responsabilitat fora i no ajudem el nostre infant a fer el procés de pensar, reflexionar, empatitzar, disculpar-se (quan cal) i poder fer-se propostes de millora i de reparació. 

Si no reconeixem que ho han pogut fer, aquest procés tan educatiu, tan ric, que els ajuda a créixer, ens el perdem i fem que se’l perdin!

La diferència entre donar confiança i confiar cegament

Donar confiança als nostres infants és imprescindible per a la seva educació. Els farà créixer segurs i sentir-se capaços. Han de sentir que creiem en ells perquè això els motivarà a continuar aprenent i a continuar desenvolupant les seves habilitats, tot potenciant-les, donant espai als seus interessos i afavorint una bona autoestima.

Confiar cegament en el fet que ells ho fan tot bé, és apartar-nos del nostre rol de referents i de la nostra funció d’acompanyar-los en el seu procés de creixement.

Els infants i adolescents s’equivocaran i en algun moment actuaran de manera no adient, perquè s’estan coneixent, estan provant, estan sentint i experimentant i les seves emocions apareixen amb intensitat. En algun moment tot això els pot portar a actuar impulsivament o a uns objectius que no siguin bons des de la nostra perspectiva o fins i tot que no siguin respectuosos amb els drets dels altres, a causa d’estímuls nous que hauran aparegut i tingut influència sobre ells.

Davant d’aquesta situació podem actuar de diferents maneres:

1. Justificarem les seves accions i no l’ajudarem a créixer. 

Per exemple, si ens truca una mestra perquè el/la nostra filla fa uns dies que està molestant a un company, l’ha agredit, l’ha insultat. Ens costa creure-ho.

Li diem a la mestra que això és molt estrany. I ens preguntem: què li deu estar passant al nostre fill que mai s’havia comportat així? Què està passant a la classe? I llavors hipotetitzem: això és que algú l’està pressionant, això és que la mestra no se l’està mirant amb bons ulls… I és justament això, posar la responsabilitat fora, en els altres, el que no ajudarà a créixer als nostres fills.

Serà important esbrinar que li està passant i acollir-lo. També serà important posar-li un límit i fer-li saber que això que està fent no està bé, que està fent patir a un company. Se l’ha d’ajudar a resoldre el conflicte de la forma més adient, l’escola cercarà la manera probablement utilitzant una tècnica de resolució de conflictes en què es generi un procés d’empatia i de comprensió cap a la persona que ha patit i on ell també pugui expressar que l’ha empès a fer-ho, però on pugui reparar d’alguna manera el dany. La família l’hem d’acompanyar a revisar la seva acció, essent conscients que per ell és un procés de creixement, d’adquisició de responsabilitat, d’adquisició d’habilitats (com l’empatia, l’assertivitat, el diàleg…)

Si l’infant sent justificada la seva actitud per la seva família (que ho fem amb la bona intenció de protegir-lo), estem obrint la porta a què actuï sense respectar els drets dels altres, ja que percep que els seus drets estan per damunt dels altres. Sobreprotegint-lo i justificant la seva acció l’empoderem erròniament.

2. Ens frustrarem o decebrem. I quan mostrem decepció als nostres fills/es els fem sentir que no són prou, que no són vàlids. Si això és un patró que es repeteix els genera sensació de fracàs, els pot afectar la capacitat de sobreposar-se a la situació i anar modelant a poc a poc una autoestima baixa.

Com a adult referent hem de poder mostrar que ens hem enfadat, que estem preocupats, que estem disgustats, però hem d’ajudar l’infant a què pugui entendre que aquestes emocions tenen a veure amb el fet que l’estimem, i per això la seva acció ens ha afectat i ens ha dolgut.

Però si mostrem decepció, habitualment generem en l’infant un sentiment que no el motiva a superar-se sinó que al contrari el fa sentir incapaç, i no vàlid: el fa perdre els objectius i la capacitat d’aconseguir-los.

Davant d’aquest tipus de situacions, hem de donar espai a les emocions que se’ns puguin generar, tot validant-les i valorant quines hem de mostrar als nostres fills i quines és millor que compartim amb un adult, per tal que no dificultin el procés de desenvolupament socioemocional dels infants.

No deixem passar el moment de crisi, vivim aquest moment com una part del seu procés educatiu, acompanyem a l’infant que es responsabilitzi dels seus actes. Això l’ajudarà a gestionar les seves frustracions, a adquirir responsabilitat, capacitat de reflexió i d’empatia, és una oportunitat per refermar el nostre vincle i per afavorir el seu procés d’aprenentatge i creixement.

Un article de:

Mireia Planells

Educadora social, terapeuta familiar i tècnica del Programa Komtü.