Les escoles tenen a l’infant, a l’alumnat, com a objectiu final de la seva intervenció educativa, tant en el vessant social (emocional, relacional…) com en el d’aprenentatge. Com bé sabem, perquè hi hagi un bon aprenentatge acadèmic, s’ha de produir un bon acompanyament emocional.
Si el nen/a té les necessitats vitals cobertes (i sentir-se estimat, valorat, comprès, és una necessitat vital), aleshores l’infant està molt més obert a qualsevol experiència de l’entorn, a l’aprenentatge.
Quins professionals intervenen en l’aprenentatge?
Hi ha molts professionals que treballen al voltant d’un escolar. Ens trobem a mestres, psicòlegs/es, psicopedagogs/es, logopedes, treballadors/es socials, tècnics/es d’integració social, monitors/es, educadors/es socials, psiquiatres… (segur que em deixo alguna categoria professional, demano disculpes per endavant, però és que n’hi ha moltes).
Si volem que el nen/a senti que és el centre de la nostra tasca educativa, hem d’aconseguir que totes aquestes categories professionals no siguin un sumatori (multi-disciplines), sinó que esdevinguin un ens disciplinari més global, amb connexió de totes les mirades professionals (inter-disciplines).
Per això, és determinant des de quina posició em col·loco amb les altres professions, com m’interrelaciono, per acompanyar al màxim l’infant, a través de la comunió des de totes les disciplines.
La batalla dels “egos” professionals
Moltes vegades, ens trobem amb companys/es que tenen una mirada oberta vers altres disciplines, però també ens hem creuat amb altres persones que es mostren més tancades, menys receptives al que poden aportar altres disciplines.
I aquí és on apareixen els “egos” professionals: la batalla entre saber què necessita l’infant, contra el que creu o opina un altre professional.
Tenir la sensació de “jo sé què li passa a aquest nen/a, si fem el que proposo, segurament, estarà millor”, és normal. Aquest “ego” professional denota claredat d’idees, seguretat vers la meva disciplina… Podem dir que és saludable un pensament d’aquest estil.
D’altra banda, és possible que aquest “ego” acabi generant superioritat amb altres companys/es, de l’estil “jo sí que sé què necessita. Tu estàs errat”.
És una frase contundent, però que pot ser un pensament intern que ens acompanyi i – lògicament – generi una actitud defensiva envers altres professionals. Perquè, encara que ho vulguem dissimular, un pensament d’aquest estil s’acaba transmetent en la relació professional, i ja no és tan beneficiós per a l’infant.
Com evitar la confrontació interdisciplinària?
T’has trobat mai amb un/a company/a – és igual de quina disciplina – que sempre creu que té la resposta correcta i sempre sap què necessita l’alumne/a o la seva família? I si surts de la seva “visió”, si la qüestiones, entres en una dialèctica poc productiva?
Tractar amb aquests professionals és més cansat que amb l’alumnat, el qual en sortirà perjudicat, i no avançarà com ho podria fer, ja que l’energia la posem més en nosaltres, en la nostra lluita, que en el nen/a o la família.
I quan passa això, quan es dona aquesta confrontació interdisciplinària, no deixem la nostra posició professional, sinó que internament ens enroquem amb les nostres idees i les portem a terme amb més ímpetu que abans.
Sovint, en les trobades amb els claustres, els dic que, per estar en sintonia interna amb nosaltres mateixos/es, és important que ens escoltem a nivell físic, emocional i cognitiu.
Poder observar com estic als tres nivells, prendre’n consciència, em permetrà regular-me i poder estar pel nen/a i per la classe d’una forma més neutra.
De forma simbòlica, els dic que facin un pas enrere o que s’aixequin de la cadira, deixant en ella aquella sensació física, aquella emoció, aquell pensament que els “distreu” de la relació amb l’alumnat. Posar-ho fora de mi, sentir que me’n distancio un moment, em permet internament regular-ho i estar pels altres des d’un lloc més present.
Així doncs, amb “l’ego” professional, amb el pensament de “jo sé què s’ha de fer” podríem fer quelcom similar. Deixar-lo fora o a la cadira, i relacionar-me amb els/les professionals amb la ment oberta, en benefici de l’infant.
Només, des d’una relació veritable, sense paranys i amb escolta activa, estarem en disposició de legitimar l’altre/a. Així, segur que aconseguim un espai de transformació, on totes les disciplines són benvingudes.
D’aquesta manera, cada professional, des de la seva especialitat, podrà aportar la seva visió, amb l’objectiu de sumar i no competir, i amb el propòsit de generar espais comuns d’unió i construcció.
Amb un to d’humor, però alhora autoreflexiu, et convido a què contestis la següent pregunta:
- I tu, quin posicionament ocupes: sumes o competeixes?
La resposta: deixo que cadascú es contesti des de la sinceritat, sabent què és el que hem de fer per posar l’infant al centre de la nostra actuació ?
