Com a adults, acompanyem els infants en el seu desenvolupament personal i trajecte vital. En aquest camí, podem anar teixint una motxilla plena de recursos i eines que els permetin ser persones lliures, responsables i que sàpiguen conviure en societat. Desitgem assegurar-nos que podran caminar sols pels camins que triïn i amb una motxilla ben farcida d’estratègies davant els imprevists del camí.

Qualsevol persona que estigui educant, sap que educar requereix atenció, dedicació i inevitablement l’establiment de límits. Però… com em sento quan aplico un límit? Partim de la base què educar és un acte de relació, i no hi ha una única manera de fer-ho.

I si prenc consciència de l’emoció que provoca en l’altre la definició del meu límit? Sí, i tant que desencadeno una emoció en l’altre. A ningú li agrada que li donin ordres. Algú ha vist algun infant saltant d’alegria quan els seus cuidadors li han dit que han de marxar del parc perquè és hora d’anar a fer el bany i sopar?

És força improbable que en una situació en què  ens trobem continguts, limitats, on els nostres desitjos es restringeixin, agraïm immediatament a l’altre la seva acció. Més aviat, quan faig evident el límit, l’altra persona es pot frustrar, enfadar o rebel·lar amb nosaltres, i llavors … per tractar de compensar el nostre malestar, podem desplegar el nostre ventall de les mil explicacions lògiques, raonades i beneficioses per l’altre. Què faré amb la seva frustració? Negar que existeix per tant de no sentir-me malament jo?… permetré que l’expressi? Com ho faig per donar-li cabuda a aquesta emoció però al mateix temps mantenir el límit que considero imprescindible en aquesta situació?

Donem-nos l’oportunitat de trencar amb la culpa i la por a equivocar-nos. Tots i totes ho fem a diari, és per això que val la pena reflexionar sobre la nostra manera de fer. Només així podrem ensenyar, als nostres fills i filles i/o alumnat, que l’error es permet, i es converteix en una oportunitat per aprendre i créixer.

Caldrà doncs, trobar maneres d’acompanyar perquè els infants puguin sentir que quan indiquem que cal fer alguna cosa, sigui perquè té una raó de ser, ens adrecem a ells amb consideració, i respectem les seves necessitats i preferències.

Us convido a fer un exercici personal: tanqueu els ulls i recordeu com us van definir els límits els vostres pares o cuidadors principals. I els vostres mestres? I ara, em pregunto: quines emocions em genera mirar-ho? què va ser més o menys útil?

Tornem a l’actualitat. Situem-nos en l’aquí i l’ara: pensem en com la “motxilla” de cadascú pot afectar als infants amb què ens relacionem.

D’una banda, si poso límits en excés, la criatura perdrà la capacitat d’experimentar, explorar i perdrà oportunitats d’aprenentatge. Segurament ho faig perquè necessito sentir el control de la situació, i l’estaré guiant cap a l’obediència sense crítica possible.

Per l’altra banda, si renuncio a posar límits,  estaria evitant actuar davant un conflicte, afavorint d’aquesta manera que al nen o la nena li costi tolerar la frustració i, sovint, mostri molta impulsivitat.

En tots dos casos, l’infant se sentiria molt confós. Podré sostenir i acompanyar l’emoció que es genera en la criatura davant la meva actuació? 

En resum, podríem pensar en com posar límits de manera equànime i equilibrada,  entenent que els límits ajuden a entendre el món i són un acte d’amor. L’infant que pugui sentir i assumir que tot allò que vol no és possible, sabrà buscar alternatives, i si convé, sabrà cedir. Per tant, tindrà més empatia amb els altres, més habilitats relacionals i més capacitat de negociar i construir pactes.

No cal que defineixi molts límits, només caldrà que siguin clars i objectius, anticipant les conseqüències sobre si es compleixen o no. Connectem amb allò que sentim que és coherent amb les normes i els valors compartits al sí de la pròpia família i/o a l’escola, i transmetem un aprenentatge en positiu, d’aquelles conductes que realment els hi siguin útils i adaptatives en aquest entorn. Una bona manera seria dir què s’ha de fer, en comptes de què no s’ha de fer. Així: “Necessito que parlis més fluixet” (en lloc de “No cridis tant”). Uns seran negociables (com triar fer una activitat abans que una altra) i altres innegociables (com agredir a algú), però l’important és que els infants se sentin escoltats, reconeguts, i que realment, siguem el seu exemple a través dels nostres propis actes.

 

Un article de:

Rebeca López.
Psicòloga i terapeuta familiar. Tècnica del Programa Komtü.

Referències bibliogràfiques
  • Herrero, J. Libertad, límites y responsabilidad. Disponible online (consulta: gener 2021)
  • Castellví, A. Educar Sense Cridar: Acompanyant els fills d’entre quatre i dotze anys en el camí cap a l’autonomia (2016).