Límits. Amb l'amor no n'hi ha prou.
Com a adults, acompanyem els infants en el seu desenvolupament personal i trajecte vital. En aquest camí, podem anar teixint una motxilla plena de recursos i eines que els permetin ser persones lliures, responsables i que sàpiguen conviure en societat. Desitgem assegurar-nos que podran caminar sols pels camins que triïn i amb una motxilla ben farcida d’estratègies davant els imprevists del camí.
Qualsevol persona que estigui educant, sap que educar requereix atenció, dedicació i inevitablement l’establiment de límits. Però… com em sento quan aplico un límit? Partim de la base què educar és un acte de relació, i no hi ha una única manera de fer-ho.
I si prenc consciència de l’emoció que provoca en l’altre la definició del meu límit? Sí, i tant que desencadeno una emoció en l’altre. A ningú li agrada que li donin ordres. Algú ha vist algun infant saltant d’alegria quan els seus cuidadors li han dit que han de marxar del parc perquè és hora d’anar a fer el bany i sopar?
És força improbable que en una situació en què ens trobem continguts, limitats, on els nostres desitjos es restringeixin, agraïm immediatament a l’altre la seva acció. Més aviat, quan faig evident el límit, l’altra persona es pot frustrar, enfadar o rebel·lar amb nosaltres, i llavors … per tractar de compensar el nostre malestar, podem desplegar el nostre ventall de les mil explicacions lògiques, raonades i beneficioses per l’altre. Què faré amb la seva frustració? Negar que existeix per tant de no sentir-me malament jo?… permetré que l’expressi? Com ho faig per donar-li cabuda a aquesta emoció però al mateix temps mantenir el límit que considero imprescindible en aquesta situació?
Donem-nos l’oportunitat de trencar amb la culpa i la por a equivocar-nos. Tots i totes ho fem a diari, és per això que val la pena reflexionar sobre la nostra manera de fer. Només així podrem ensenyar, als nostres fills i filles i/o alumnat, que l’error es permet, i es converteix en una oportunitat per aprendre i créixer.
Caldrà doncs, trobar maneres d’acompanyar perquè els infants puguin sentir que quan indiquem que cal fer alguna cosa, sigui perquè té una raó de ser, ens adrecem a ells amb consideració, i respectem les seves necessitats i preferències.
Us convido a fer un exercici personal: tanqueu els ulls i recordeu com us van definir els límits els vostres pares o cuidadors principals. I els vostres mestres? I ara, em pregunto: quines emocions em genera mirar-ho? què va ser més o menys útil?
Tornem a l’actualitat. Situem-nos en l’aquí i l’ara: pensem en com la “motxilla” de cadascú pot afectar als infants amb què ens relacionem.
D’una banda, si poso límits en excés, la criatura perdrà la capacitat d’experimentar, explorar i perdrà oportunitats d’aprenentatge. Segurament ho faig perquè necessito sentir el control de la situació, i l’estaré guiant cap a l’obediència sense crítica possible.
Per l’altra banda, si renuncio a posar límits, estaria evitant actuar davant un conflicte, afavorint d’aquesta manera que al nen o la nena li costi tolerar la frustració i, sovint, mostri molta impulsivitat.
En tots dos casos, l’infant se sentiria molt confós. Podré sostenir i acompanyar l’emoció que es genera en la criatura davant la meva actuació?
En resum, podríem pensar en com posar límits de manera equànime i equilibrada, entenent que els límits ajuden a entendre el món i són un acte d’amor. L’infant que pugui sentir i assumir que tot allò que vol no és possible, sabrà buscar alternatives, i si convé, sabrà cedir. Per tant, tindrà més empatia amb els altres, més habilitats relacionals i més capacitat de negociar i construir pactes.
No cal que defineixi molts límits, només caldrà que siguin clars i objectius, anticipant les conseqüències sobre si es compleixen o no. Connectem amb allò que sentim que és coherent amb les normes i els valors compartits al sí de la pròpia família i/o a l’escola, i transmetem un aprenentatge en positiu, d’aquelles conductes que realment els hi siguin útils i adaptatives en aquest entorn. Una bona manera seria dir què s’ha de fer, en comptes de què no s’ha de fer. Així: “Necessito que parlis més fluixet” (en lloc de “No cridis tant”). Uns seran negociables (com triar fer una activitat abans que una altra) i altres innegociables (com agredir a algú), però l’important és que els infants se sentin escoltats, reconeguts, i que realment, siguem el seu exemple a través dels nostres propis actes.
Un article de:
Rebeca López.
Psicòloga i terapeuta familiar. Tècnica del Programa Komtü.
Referències bibliogràfiques
- Herrero, J. Libertad, límites y responsabilidad. Disponible online (consulta: gener 2021)
- Castellví, A. Educar Sense Cridar: Acompanyant els fills d’entre quatre i dotze anys en el camí cap a l’autonomia (2016).
Educar els infants en l’ús de noves tecnologies
Els nens i nenes nascuts en el últims anys han arribat a un món digitalitzat. Les nostres vides estan envoltades de tecnologia i això ha fet indispensable la necessitat de conèixer les possibilitats i perills d’aquesta. Les famílies i educadors/es tenim el repte i la responsabilitat d’educar els infants envers les noves tecnologies per tal d’afavorir un creixement saludable. Tot i la dificultat i complexitat d’aquesta tasca degut a la manca de referències, hem d’intentar fer ús del sentit comú.
L’establiment de normes i acords és una de les maneres més recomanades per educar als infants. Aquestes normes han d’anar acompanyades de l’exemple de les persones adultes per tal de ser coherents. Així, a través de les normes, l’exemple i el diàleg, els nens i nenes adquireixen hàbits en relació al bon ús de les tecnologies, coneixent les oportunitats i riscos que poden comportar.
Fomentar l’ús d’Internet de forma segura
Internet s’ha convertit en un mitjà essencial per a relacionar-nos amb la nostra família i el nostre entorn social, però també en una potent eina educativa. És el principal mitjà a través del qual ens comuniquem i un espai on podem trobar tot tipus d’informació, tant l’adequada i contrastada, com la no adequada.
És normal sentir-se preocupat en relació a l’ús que fan d’Internet els nostres fills i la informació a la que poden tenir accés. No és recomanable ni positiu tenir una actitud excessivament restrictiva. Tot el contrari, és recomana fomentar el seu ús però d’una manera responsable i segura.
Consells per educar en l’ús responsable de la tecnologia
- Facilitar dispositius electrònics adequats a l’edat i necessitats del nen o nena.
- Estar informat i saber utilitzar les noves tecnologies. Imprescindible per poder fer un ús compartit dels dispositius i aprendre junts.
- Establir normes d’ús clares que fomentin un ús responsable. Per exemple, fixar un temps de connexió diari en equilibri amb el temps de no connexió.
- Parlar sobre els aspectes positius i els possibles perills de la tecnologia. Ajuda la comunicació per part dels menors en cas de que els hi succeeixi alguna cosa a Ia xarxa.
- Fomentar l’ús de dispositius en espais comuns. Facilita poder estar alerta davant possibles actituds o símptomes addicció.
- Ajudar a tenir ull crític en relació a la informació que trobem a la xarxa. Ensenyar que no tot és cert i que no totes les fonts d’informació son fiables.
- Educar en la privacitat personal i la dels altres, així com conscienciar sobre la necessitat del respecte a les xarxes socials.
- Establir filtres de control d’accés a la xarxa per bloquejar contingut inapropiat (violent, per a adults, xenòfob, etc.)
- Ser coherent amb les normes establertes i donar exemple en l’ús responsable de la tecnologia.
Dels 4 als 12 anys és imprescindible guiar els infants en els seus primers passos utilitzant dispositius tecnològics i acompanyar en l’ús responsable dels mateixos. També és important conèixer les seves claus d’accés i ensenyar a establir contrasenyes segures, així com explicar la necessitat de no descarregar cap contingut sense permís.
Neurociència per a dummies
Des de fa uns anys, en l’àmbit educatiu hi ha una paraula que cada vegada agafa més força, i s’acaba colant en el nostre vocabulari encara que de vegades no sapiguem ben bé quines són les tesis que propugna.
Aquest article vol ser una aproximació, breu i entenedora, d’aquells conceptes de neurociència que complementen l’educació, tant a nivell escolar, com d’educació no formal, com inclòs a casa, en el nostre rol de pares i mares.
Així que… exactament què és la Neurociència aplicada a l’educació? Fa referència al funcionament del cervell i la seva relació amb l’àmbit educatiu i la seva influència en els aprenentatges de la persona.
10 tips per apropar-se a la neurociència:
Com funciona el cervell? Segons Paul McLean, el cervell humà està format per tres cervells en un (CERVELL TRIÚ): el reptilià (cervell dels instints, el més primitiu), el sistema límbic (cervell de les emocions)—ambdós formarien el cervell emocional inconscient— i el neocòrtex (cervell racional conscient). Cada part s’encarrega d’analitzar la informació que ens arriba. Però… el primer “cervell” que capta la informació és el reptilià, després el límbic, i al final, i moooolt més tard, ho capta i interpreta el neocòrtex. Què vol dir això? Que primer sentim, desprès pensem!!!!- Alerta!!!! Perill!!!! el primer que fem els mamífers davant una amenaça és buscar activar MECANISMES DE DEFENSA, com ara el suport i la protecció dels altres. Però si el perill persisteix i l’amenaça és més greu, el nostre cervell activa mecanismes de lluita o fugida. Si això falla, si no podem escapar del perill, el sistema nerviós posa en marxa la congelació, que consisteix a desconnectar completament el cos i entrar en una mena de paràlisi o col·lapse.
- Encara hi sóc a temps d’aprendre anglès? La PLASTICITAT NEURONAL és la capacitat que té el cervell per reorganitzar-se, modificar-se i adaptar-se durant tota la vida. La neurociència aplicada a l’educació està basada en aquesta plasticitat cerebral, és a dir, en la capacitat que té el cervell per canviar i adaptar-se a nous estímuls. Això significa que podem aprendre al llarg de tota la vida? Si, podem. D’adults costarà una mica més que a un infant, però és del tot possible.
- Mira com ho faig: Les NEURONES MIRALL permeten que el cervell s’activi i aprengui quan realitza una acció o quan observa a un altre fer-la. Per tant, els infants aprenen el que veuen fer als adults. Això ja ho sabíem, però aquí tenim l’explicació científica.
- Diverteix-te aprenent: APRENENTATGE I EMOCIÓ estan correlacionades i s’interioritza més fàcilment la informació que es vincula a sensacions i sentiments que produeixen plaer. Deien: “La letra con sangre entra”. Què equivocats estaven… Si els infants es diverteixen aprenent, aconseguirem molt millors resultats acadèmics.
- Si vols que l’infant aprengui, deixa’l que es distregui. Permetre un canvi d’activitat, descans i/o distracció, garanteix que el cervell, que segueix actiu, interioritzi el que ha après amb atenció plena. Sense aquests espais de «desconnexió», la xarxa neuronal no pot connectar-se i afavorir l’aprenentatge.
- A dormir!!!: es requereix TEMPS perquè s’enregistrin i S’ASSENTIN ELS APRENENTATGES. És en el descans nocturn, quan dormim, el moment en què el cervell mostra la seva màxima activitat, ja que és quan consolida el que ha après. Aquest és un dels motius pels quals és tan important que els infants tinguin una bona rutina de son, amb les hores suficients.
- El cervell que actua és un cervell que aprèn: L’EXERCICI FÍSIC, LA PRÀCTICA DE LES ARTS I EL CONTACTE AMB LA NATURA pot modificar l’entorn químic i neurològic afavorint l’aprenentatge. També és interessant desenvolupar activitats que permetin a l’alumne moure’s mentre aprèn.
- Fes-me petons!! Diferents estudis han demostrat la importància del CONTACTE FÍSIC del nadó i l’infant per part dels seus cuidadors. Aquells infants que han estat privats de contacte físic amorós, són més vulnerables a dèficits cognitius i trastorns de l’aprenentatge.
- Els meus amics són el millor del món! Aprenem més i millor en INTERACCIÓ I COOPERACIÓ SOCIAL, el cervell està dissenyat per viure i conviure en societat. Una de les conseqüències del confinament va ser el descens generalitzat de la motivació, i per tant del rendiment escolar, entre d’altres coses al haver privat als infants de la possibilitat de relacionar-se amb els seus iguals.
En resum, la neurociència dóna pistes a l’àmbit educatiu sobre com maximitzar els aprenentatges amb menys esforç i més gaudiment, perquè, com diu el neurocientífic Francisco Mora, NOMÉS ES POT APRENDRE A TRAVÉS DE L’ALEGRIA!
Un article de:
Irene de Luis Suárez de Deza.
Psicòloga i terapeuta familiar. Tècnica del Programa Komtü.
BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:
- Blackesmore, S.; Frith, U. Cómo aprende el cerebro: las claves para la educación. Barcelona: Ariel (2005).
- Bueno, D. Neurociència per a educadors. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat (2017)
- Carballo, A.; Portero, M. 10 ideas clave. Neurociencia y educación: aportaciones para el aula. Barcelona: Graó (2018).
- Carballo, A.; Portero, M. Neuroeducació: aportacions de la neurociència als plantejaments educatius. Revista Catalana de Pedagogia volum 11, 2017, (17-55)
